El 16 de novembre moria a Barcelona aquest home al que se li havien reconegut els màxims guardons acadèmics i cívics que Catalunya concedeix. Amb motiu del seu traspàs un bon reguitzell d’articles han recordat l’immens esforç que realitzà en el camp de la lingüística en l’ampli camp de les llengües romàniques, com a introductor de la sociolingüística a Catalunya i el treball sistemàtic en defensa de la llengua catalana.
En aquest camp algunes de les seves obres han esdevingut punts de referència que donaren solidesa a la nostra llengua que gairebé durant quaranta anys fou perseguida per la dictadura franquista. Obres com la seva “Gramàtica històrica catalana” publicada el 1951 i que fins el 1981 no li fou possible editar en llengua catalana, “Llengua i cultura als Països Catalans” (1964), “La llengua catalana ahir i avui” (1973), “Vint-i-cinc anys d’estudis sobre la llengua i la literatura catalanes” (1976), “La formació de la llengua catalana. Assaig d’interpretació històrica” (1981) i “Llengua i poder” (1986), entre moltes altres.
Un esment especial cal dedicar a l’obra de Badia i Margarit que publicà amb el títol “la llengua dels barcelonins” (1969) que era fruit d’una investigació sociològica que representà una mirada original sobre la nostra llengua, aleshores malmesa per les circumstàncies adverses.
Fou catedràtic a la Universitat de Barcelona de la que fou Rector de 1978 a 1986 en una etapa de singular importància. El doctor Badia mai no fou un personatge tancat en els seus estudis i allunyat de la realitat on vivia i a la pertanyia. En totes les campanyes que s’organitzaren en favor de la llengua catalana durant la dictadura, la seva signatura mai no hi mancà. Sempre va estar atent a les iniciatives que sorgien i disposat a ajudar-les, fa uns dies Àngel Colom ha recordat com el 18 de març de 1981 sorgí en la Universitat la “Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalana” i com Badia i Margarit que n’era el Rector els ajudà molt. “No solament va autoritzar l’aixopluc a la sala més noble de la Universitat de Barcelona d’aquella gran assemblea en que naixia aquell moviment, sinó que sempre ens va acompanyar en moments i accions”.
Aquest home que demostrava sòlides conviccions cíviques les fonamentava en un cristianisme obert i compromès. Havia rebut les primeres lliçons en el fejocisme, fou organitzador dels Equips de Matrimonis de la Mare de Déu i president de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat (1961 -1970) on coincidí amb Mn. Josep Maria Bardés i protagonitzaren una etapa de gran activitat d’aquella entitat multiplicant les conferències i cursos que preferentment anaven destinats a la nova generació . Fou detingut i com a recordat també aquests dies Hilari Raguer, monjo de Montserrat, l’arxiu de l’antic Govern Civil recollia les vegades en les que havia participat en accions de protesta per la manca de llibertats.
En la inauguració de l’actual local de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat al carrer Duran i Bas el febrer de 2011 encara ens adreçà la paraula i reflexionà sobre el valor del testimoni cristià en la societat.
Badia i Margarit va rebre el reconeixement de moltes universitats i també els guardons amb que distingim aquells que excel.leixen en el seu camp al servei de Catalunya. Recordem que va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2003) i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2012).
Aquest savi de caràcter senzill, amb una gran capacitat de treball que vèiem caminar durant molts anys des del seu domicili al carrer de la Portaferrissa a la Parròquia del Pi, a l’Institut d’Estudis Catalans, a la Universitat o a la Biblioteca de Catalunya on fins fa ben poc tenia l’espai que és reservat als investigadors permanents ens ha deixat però ho ha fet deixant-nos el record del seu valuós testimoni que ens ajuda a continuar el camí que era el seu i és també el nostre.
